Aquests dies hi ha les Jornades de portes Obertes dels centres educatius de Catalunya, on cada centre mostra a les famílies com és i què fa, per tal que els pares i mares puguin conèixer i puguin també triar millor on escolaritzaran els seus fills i filles.

Però triar què? En funció de què? L’elecció de centre educatiu dins d’un sistema públic, pagat per tots i totes, no és un contrasentit? O, més encara, no és una fal·làcia? Quines possibilitats té, per exemple, la gran majoria de famílies que viu a l’Hospitalet del Llobregat, moltes d’elles a l’atur, desnonades o amb salaris de misèria, de triar una de les tres escoles de l’Opus Dei que hi ha en el seu municipi? (Escoles que funcionen amb diners públics però que cobren quotes impagables per a la majoria).

O bé, quines possibilitats tenen de triar un centre de titularitat pública moltes famílies de Barcelona, quan només hi ha places per un 40% de tot l’alumnat, perquè el departament d’Ensenyament s’ha dedicat, en els últims 35 anys, a donar concerts a centres privats enlloc de construir suficients centres públics.

Però més enllà de la impossibilitat real de triar per part de la majoria de famílies, en una xarxa pública el dret d’elecció no hauria d’existir. Primer perquè no és possible que una Administració pugui garantir totes les preferències individuals; segon, perquè els diners públics no s’han d’utilitzar per satisfer els interessos personals, sinó que ha de servir per garantir la igualtat del servei per a tots els ciutadans i ciutadanes; i tercer, perquè el dret a triar no és més que el privilegi d’uns pocs que tenen la possibilitat de fer-ho, bé perquè els seus diners els ho permeten (i poden pagar un centre privat concertat) o bé perquè la seva situació social els permet tenir accés a major informació, amb el que poden buscar les estratègies adequades per matricular als seus fills al centre que desitgin.

Se suposa que un servei públic tant important com és l’educació hauria d’oferir centres d’igual qualitat per a tothom, i les famílies haurien d’accedir tranquil·lament al centre que els toca per proximitat. I, per tant, tots els centres que funcionen amb diner públic haurien de tenir a les seves aules un reflex real de la població d’aquell barri o ciutat, amb tota la seva diversitat, de sexe, de classe social, d’origen cultural, de tendència religiosa, etc. Així ho fan a països amb els quals sempre ens volem emmirallar, com ara Finlàndia.

La “llibertat” a l’educació, reconeguda en la nostra legislació, no implica automàticament el “dret” a l’elecció de centre educatiu subvencionat per l’Estat, tal com es pretén deduir. Està perfectament comprovat que, fins i tot en igualtat de condicions econòmiques, les estratègies d’elecció són molt diferents segons el nivell cultural i la situació social. Les classes populars valoren més la proximitat i la convivència amb els amics, veïns i germans, mentre que les classes més il·lustrades prefereixen l’eficàcia i el nivell social dels altres alumnes. Des de la mateixa OCDE s’alerta: “la introducció de mecanismes d’elecció a les escoles pot donar lloc a la segregació i a més desavantatges per aquells que estan en pitjor situació” De fet, en la majoria de països europeus, el lloc de residència de la família i la seva proximitat a l’escola és l’element fonamental per assignar el centre, tant en primària com en secundària.

Per què, doncs, s’estimula les famílies a triar centre enlloc d’estimular-les a millorar el centre que els pertoca? Les respostes són dues. Per una banda perquè tenim una doble xarxa, clarament diferenciada: una de titularitat pública en què no s’han de pagar quotes i els centres estan oberts a tot tipus d’alumnat, i una altra de privada-concertada que funciona amb diner públic però cobra quotes, a vegades impagables, i amb un “ideari” propi, majoritàriament religiós. Així, la primera elecció de les famílies es planteja entre pública o concertada, i és evident que aquesta “tria” és totalment desigual depenent del poder econòmic de les famílies (unes poden triar, les altres no), amb el que la pretesa “llibertat d’elecció” és només per aquells que s’ho poden permetre, i per tant, no és un dret, sinó un privilegi.

D’altra banda, dins de la mateixa xarxa de titularitat pública s’ha estimulat l’esperit de mercantilització i competitivitat que funciona dins del món del mercat i que és propi de l’empresa privada, però que mai hauria de ser-ho en un servei públic. Es tracta de que cada centre intenti ser “el millor” per tal de poder captar “el millor alumnat” i “el millor professorat”. La qual cosa acaba, finalment, amb una nova segregació que, a la llarga, s’acaba estructurant també en funció de la classe social i l’origen cultural, creant guetos escolars que són totalment contraris a la igualtat d’oportunitats que és una de les bases d’un sistema educatiu pagat entre tots.

Els arguments que normalment amaguen aquesta realitat fan referència als diferents “projectes de centre” que, teòricament, permeten que les famílies triïn aquella educació que més els agrada: més llibertària, més autoritària, més participativa, més religiosa, de més “qualitat”, etc. Però això, en els cassos que sigui així, tampoc és de rebut dins d’una xarxa pública. L’educació és bàsica i hauria d’oferir igualtat a tot l’alumnat, sense adoctrinament ni privilegis per a ningú. Els projectes de centre que funcionen millor s’haurien de socialitzar i generalitzar per tal que tot l’alumnat en pugui gaudir.

Així doncs, la llibertat d’elecció no és més que una estratègia per situar a l’educació dins del mercat i, com tot el que funciona segons les lleis del mercat, els efectes negatius recauen sempre sobre les classes més populars. Si aquesta llibertat d’elecció està, a més, subvencionada amb diners públics (com succeeix actualment amb els concerts) ens trobem davant un sistema en el qual l’Estat, en comptes de vetllar per la igualtat, afavoreix clarament al sector social més privilegiat i deixa en mans del capital privat la possibilitat d’obtenir un doble benefici: la venda del saber i el control directe del que s’ha d’inculcar als futurs ciutadans i ciutadanes.

En definitiva, mentre tinguem una doble xarxa, mentre estimulem la competitivitat entre els centres educatius i mentre estimulem i fem possible l’elecció de les famílies, mai no podrem oferir una igualtat de drets educatius per a tots els infants i l’única cosa que aconseguirem és avançar, cada cop més, en la desigualtat i la segregació. I tot això sense aconseguir una qualitat en el nostre sistema educatiu, doncs, tal i com demostren tots els estudis, els països que tenen millors resultats educatius, com ara Finlàndia, tot l’alumnat s’escolaritza en una sola xarxa pública i gratuïta on conviuen els rics i els pobres, els nadius i els immigrants i, per suposat, els nens i les nenes.

Rosa Cañadell és psicòloga i exportaveu d’USTEC-STEs

Fuente: http://diarieducacio.cat/el-dret-escollir-centre-educatiu/

Moviments i lluites

115.000 estibadores de todo el mundo apoyarán a los estibadores españoles con todas sus consecuencias

International Dockworkers Council (IDC) ha reclamado que los estibadores de los puertos alternativos de Francia, Italia, Portugal o Marruecos no realicen labores de descarga de las mercancías que, en origen, iban destinadas a España. 

El Ministerio de Fomento español presentó el pasado viernes un Real Decreto que modifica el sistema de estiba portuaria sin garantizar los empleos de los más de 6.000 estibadores.

Según el Coordinador General del IDC, "Se trata de una ofensa a todo el colectivo. No vamos a permitir que la intransigencia del Gobierno de España conlleve al despido colectivo de nuestros compañeros".

Leer más...

Política i Memoria

El violinista del ghetto de Varsovia

No se puede recorrer Muranów, un barrio de Varsovia, sin que el corazón se encoja y un nudo nos atenace la garganta. Aquí estaba el ghetto, y, a cada paso, surgen los recuerdos del horror. Nos hablan de él, Antoni Szymanowski; y los diarios de Emmanuel Ringelblum –los Escritos del ghetto–; y las páginas de Hersch Berlinski, y de Aurelia Wylezynska, muerta durante el levantamiento de Varsovia. Y las de Cyvia Lubetkin, y Jan Karski, correo de los partisanos polacos. Emmanuel Ringelblum, que fue asesinado por la Gestapo en 1944, pudo enterrar en Muranów algunos documentos que reunió. También los nazis hablan de ese infierno: el general de las SS, Jürgen Stroop, conquistador del ghetto de Varsovia; y el propio Goebbels.

Leer más...

Internacional

220 prisioneros políticos palestinos más se unen a huelga de hambre

Los presos huelguistas han declarado anteriormente que los intentos de las autoridades israelíes de iniciar negociaciones sin el liderazgo de la huelga representaban “negociaciones falsas e inútiles encaminadas a romper la huelga de hambre a cambio de promesas vacías”.

Los líderes palestinos han advertido a los medios de comunicación que “sigan siendo cautelosos” con respecto a las denuncias de presuntas negociaciones entre funcionarios israelíes y palestinos para llegar a un acuerdo para poner fin a una huelga en masa que entró en su 35º día el domingo. Otros 220 presos se unieron a los cerca de 1.300 palestinos que actualmente renuncian a la comida en protesta por sus condiciones en las cárceles israelíes.

Leer más...

Agenda

Barcelona: Coloquio “Laicismo y hecho religioso en el siglo XXI”

XI Coloquio Macrofilosófico Internacional (2017)

“LAICISMO Y HECHO RELIGIOSO EN EL SIGLO XXI”

Organizan: Universitat de Barcelona y GIRCHE (Grupo Internacional de Investigación “Cultura, Historia y Estado”)

Dirección: Gonçal Mayos

Organización: Ana Paula Diniz

Colabora: CATALUNYA LAICA

Lugar: Facultad de Filosofía: Carrer de Montalegre, 6

Leer más...

La Xarxa en Marxa

«A totes les escales hi havia algú del PSUC»

Segurament la recordaran perquè Maruja va rebutjar la Medalla de la Ciutat que l'alcalde Xavier Trias, el 2011, es disposava a penjar-li. L'estrepitós rebuig que aquesta dona nascuda a Guadix (Granada, 1936), criada en les barraques de la Diagonal i traslladada després a Nou Barris, li va fer a Trias en temps de retallades no va ser res més que elpunchmediàtic de 50 anys de lluites que, en el seu cas, van començar al barri, on els veïns van arrencar a mossegades des d'escoles fins a semàfors -«aquí no hi ha res que no hagi costat feina, nena»-; van seguir després teixint la teranyina clandestina del PSUC, i han continuat fins avui musculant les batalles veïnals.

Leer más...

Documents

La legalización del PSUC

El pasado 2 de mayo hizo 25 años que el PSUC fue legalizado, tras casi 40 años de resistencia y lucha clandestina contra la dictadura franquista.

La legalización se produjo cuando ya hacía meses que eran legales socialistas y convergentes. Incluso el PCE había sido legalizado el 9 de abril. Y aunque no se dio ninguna explicación oficial, no cabe duda de que el retraso de la legalización del PSUC respecto a la del PCE se debió a la reacción contra éste de los elementos más ultras del Gobierno y de las organizaciones franquistas en descomposición. El ministro de Marina, Almirante Pita da Veiga, presentó la dimisión.

Leer más...